«I tinc la sensació que Francesc Josep Vélez també cerca respostes amb Els instants submergits: a través d?uns poemes de gran volada filosòfica ofereix un volum que mostra com, malgrat el relativisme imperant de la nostra societat monstruosament líquida, la poesia és encara una eina de coneixement, un instrument de passions, una arma per copsar el món i per aconseguir, en el seu noble intent, una aventura artística.»
Del pròleg de Jaume C. Pons Alorda
Francesc Josep Vélez (Barcelona, 1961), llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, tancà els anys universitaris amb la tesina La lluita contra el caos. Aproximació al pensament ètic i polític de Joan Maragall. Professor de batxillerat d?Història de la Filosofia, és autor dels poemaris Cants d?Esblada (Premi Maria Mercè Marçal, 2002), La mirada de Tirèsies (Premi Les Talúries, 2003), Cant de la devastació (Premi Sant Celoni de Poesia, 2005), La llum de l?escultor (amb il·lustracions de Josep M. Subirachs, 2006), El lament d?Europa (2008), L?essència de la pols (Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom, 2011), Tsukuru (volum de haikus editat amb fotografies de Raimon Bolíbar i música d?Albert Oliveres). Participà en el volum Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (2011). Poemes seus han aparegut a Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català (2018) i a Una vela en el mar blau. Antologia de poesia catalana moderna de tema grec (2019).
En el camp de la narrativa, és autor del llibre de relats La lògica dels panys, publicat l?any 2013.

En Nathanael rep una visita inesperada que el pertorba i li desperta un record d?infantesa sinistre. L?home de sorra, un dels relats més destacats d?E. T. A. Hoffmann, és una obra mestra de la literatura fantàstica que arrossega el lector en una incursió pels racons més obscurs de la psique humana i l?enfronta a l?autodestrucció d?un home que, en no trobar la sortida de la presó del seu ego, fracassa tràgicament en les relacions vitals, especialment en les amoroses.
E. T. A. Hoffmann (1776-1822), compositor, pintor i escriptor prussià, és l?autor més universal del Romanticisme alemany. Va estudiar Dret i al llarg de la seva vida va intentar conciliar la carrera judicial amb la passió per les arts. La seva gran sensibilitat i fantasia el van dur a crear un corpus literari únic i irrepetible, del qual a Edicions de 1984 també hem publicat Els elixirs del diable i Opinions sobre la vida del gat Murr.

Arsène Lupin és el «lladre nacional» francès. Heus aquí un personatge xerraire, irònic, amigable, amant de l?espontaneïtat i ple de vitalitat però, sobretot, d?una subtilesa i elegància extremes a l?hora d?actuar; tot un lladre de guant blanc. En aquesta novel·la d?intriga i acció és decisiva la col·laboració del cèlebre detectiu anglès Herlock Sholmès. L?audaç i impassible britànic accepta el repte de resoldre una cadena de robatoris, desaparicions i assassinats recents que apunten Lupin com a cervell dels fets. Durant deu dies, el lladre i el detectiu han de jugar les seves cartes tan bé com sàpiguen... o com puguin. ¿Qui dels dos en sortirà triomfant?
Maurice Leblanc (1864-1941), nascut a Rouen en una família adinerada, va ser un novel·lista i escriptor francès de relats curts. Després d?estudiar Dret i treballar en el negoci familiar es va traslladar a París, on va començar la seva carrera literària. És conegut per ser el creador d?Arsène Lupin, un dels personatges més cèlebres de la literatura policíaca, que s?ha convertit en el protagonista de pel·lícules i d?una sèrie de televisió. Les seves primeres aparicions es van donar en fulletons mensuals amb els quals va arribar a obtenir una gran popularitat. Leblanc va escriure innombrables novel·les i reculls de relats de Lupin.

L?Alexandr, la Christine, en Zachary i la Lydia han estat amics des que es van conèixer fa trenta anys. Tots dos matrimonis han tingut una vida còmoda i harmònica fins que, un vespre d?estiu, la mort inesperada d?en Zach ho trasbalsa tot: han perdut el més fort i generós dels quatre, la peça clau que mantenia el fràgil equilibri de la seva amistat. La Lydia es trasllada a casa de l?Alex i la Christine per mirar de refer-se, però aquesta gran pèrdua, en comptes d?unir-los més, reobre velles ferides i fa ressorgir pors i rancúnies oblidades. El passat projecta la seva ombra sobre tots ells.
Cap al tard és una novel·la que mesura la distància entre el que mostrem al món i les veritats incòmodes que amaguem. Amb una prosa elegant i poderosa, Tessa Hadley reflexiona sobre la fragilitat de l?entramat de vincles que generem al llarg de la vida.
Tessa Hadley (Bristol, 1956) es va llicenciar en Filologia Anglesa a la Universitat de Cambridge. Autora de set novel·les i tres llibres de relats, no va publicar la seva primera novel·la fins als quaranta-sis anys i, des de llavors, la seva reputació literària no ha parat de créixer. Entre altres premis, ha estat guardonada amb el Premi Windham Campbell per Clever girl (2013) i The past (2016). Actualment viu a Cardiff i ensenya Literatura i Escriptura Creativa a la Universitat de Bath Spa.

El malgirbat i pobre d?esperit príncep Sternenhoch, funcionari i home de confiança de l?emperador alemany Guillem, es casa amb una jove igualment poc agraciada, la Helga, de caràcter enigmàtic i diabòlic. Una infidelitat d?ella desperta en el príncep un odi furibund que el sumirà en una espiral de bogeria i deliri. El príncep, personatge ridícul fins a l?esperpent, protagonitzarà tot un seguit d?episodis vergonyosos i hilarants.
Amb Els sofriments del príncep Sternenhoch, Klíma transgredeix totes les normes socials de l?època provocant el lector amb escenes obscenes i fins i tot perverses, tot plegat impregnat d?un sentit de l?humor inconfusible.
Nascut a Bohèmia, l?escriptor i filòsof txec Ladislav Klíma (1878-1928) va desenvolupar un pensament crític i individualista. Seguint el que ell anomenava «la desviació sistemàtica de tota norma humana», va viure molt precàriament per mitjà de feines esporàdiques, del que guanyava amb les seves publicacions periodístiques i de la generositat dels seus amics. Klíma, que va inspirar autors com Hrabal i Kundera, és una de les principals figures de la contracultura txeca i centreeuropea.

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el 1914, molts anglesos es van sentir identificats i moguts per un optimisme i un patriotisme, hereu de la mentalitat victoriana, que associava la guerra a conceptes com l?honor, la glòria, el deure, la justícia, el prestigi i l?amor a la nació. Wilfred Owen, com tants altres joves moguts per l?entusiasme o, qui sap, potser també per la por a oposar-se a aquella mena d?histèria col·lectiva, es va allistar per anar a combatre a les trinxeres de França. El que va viure allà no tenia res a veure amb la glòria, l?honor o la justícia.
Poemes de guerra, l?únic llibre d?Owen, que va morir als vint-i-cinc anys just una setmana abans del final de la guerra, ha quedat com a recordatori de l?abús i la manipulació per part del poder i de la inutilitat de la mort de tants innocents. Ell no va tenir més temps per viure ni per escriure, però els seus poemes, recollits i publicats pòstumament pel seu amic i també poeta Siegfried Sassoon, el fan mereixedor del lloc que ocupa entre els poetes anglesos més importants i estimats.
Wilfred Edward Salter Owen va néixer el 18 de març de 1893 a Oswestry, Anglaterra. Juntament amb Siegfried Sassoon, Robert Graves i Rupert Brooke, formen el nucli principal del grup de poetes conegut com The War Poets. Acabats els estudis, va fer un any de mestre assistent del reverend Herbert Wigan i el 1913 es va traslladar a Bordeus, on va treballar de professor d?anglès a l?acadèmia Berlitz. El 1915 va tornar a Anglaterra i es va allistar a l?Artists Rifles. El 1916 és destinat al Regiment de Manchester i va al front a principis de gener del 1917. Mesos més tard, va ser diagnosticat amb trastorn per estrès posttraumàtic i el van enviar a l?hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a Edimburg. Allà va conèixer un altre poeta, Siegfried Sassoon, que el va introduir als cercles literaris anglesos i el va animar a continuar escrivint i a publicar els seus poemes. Però ja no va tenir temps de fer-ho. L?agost del 1918 va tornar al front de França i el 4 de novembre va morir mentre intentava travessar el canal del Sambre amb els seus homes.

Tot aprofundint en el sentit de la vida i en el coneixement de si mateixa, l?Olive Kitteridge desgrana l?espès i el menut de la condició humana. Mestra d?escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància els canvis, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes que es produeixen dins seu i en els habitants de Crosby, el poblet de Maine on ha viscut trenta anys de la seva vida.
Bastida d?una fina ironia, honesta i punyent, Olive Kitteridge, guardonada amb el Premi Pulitzer, mostra el camí d?una dona que transita per la soledat i la pèrdua, i la fortalesa que això exigeix. I, com totes les històries d?Elizabeth Strout, ens regala moments sorprenents d?emoció intensa que il·luminen tant el que percebem dels altres com el que descobrim de nosaltres mateixos.
Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l?any 1956. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaquen Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Els germans Burgess i Llum de febrer, totes quatre publicades per Edicions de 1984. Els seus relats curts han estat publicats a nombroses revistes de prestigi, com ara el New Yorker i el New York Times.

L?Antara ha tingut una infantesa inestable, marcada pels capritxos de la seva mare, la Tara, una dona rebel que, transgredint les convencions socials de l?època, va abandonar el marit i les comoditats de la classe mitjana per dur una vida poc convencional. Juntes n?han passat de tots colors, des de pidolar al carrer fins a conviure amb un artista fracassat. Quan la Tara comença a perdre el cap, la seva filla ja adulta es veu obligada a fer-se càrrec d?algú que mai s?ha ocupat d?ella.
Doshi fa un retrat honest i mordaç de les complexitats de les relacions entre mare i filla, i ens mostra el preu que han de pagar les dones per actuar en benefici propi. Esmolada com un ganivet, Sucre cremat desfà els lligams familiars que sovint ens uneixen i ens allunyen alhora. Una novel·la commovedora i atrevida sobre el matrimoni, la traïció, la malaltia, la maternitat i la lluita d?una dona per ser ella mateixa.
Avni Doshi (Nova Jersey, 1982), filla de pares indis, es va llicenciar en Història de l?Art a Nova York i va cursar un màster en la mateixa especialitat a Londres, abans d?instal·lar-se durant set anys a l?Índia, on va treballar com a conservadora en diverses galeries d?art. La seva primera novel·la, Sucre cremat, ha estat finalista del Premi Booker 2020 i s?ha traduït a més de vint-i-cinc llengües.

Els virreis (un veritable serial televisiu avant la lettre) podria ser la contrafigura d?El Gattopardo. Escrita seixanta anys abans i ambientada a la segona capital de Sicília, Catània, encarna com cap altre text el doble ocàs que hi va portar el Risorgimento: el de la novel·la de fulletó a la francesa i el de la dinastia dels Borbons al Regne de les Dues Sicílies. Expulsats de la història pels nous vents revolucionaris i per la seva mateixa degeneració, la família Uzeda (prínceps avars, monjos golafres, marqueses virginals, nores assolellades...) assisteix amb borbònica ceguesa al seu propi final, cada un ofuscat en la seva dèria i tots barallats amb tots. Però, com a la novel·la de Lampedusa, l?únic membre de l?estirp que sap anticipar el canvi de règim ?don Gaspare, capaç de trasmudar la fe en la monarquia hispànica en adhesió al parlamentarisme de la nit al dia? serà el gran traïdor que acabarà arrossegant el fill arrogant i viciós del príncep, educat per perpetuar la nissaga, a un dels canvis de camisa més esplendorosos de la literatura premoderna. Al costat del cinisme de don Consalvo Uzeda de Francalanza, la tancrediana capacitat camaleònica del nebot del príncep de Salina és d?aficionat. La connivència de la Democràcia Cristiana amb la màfia, la rendició de l?esquerra, la gran vergonya del berlusconisme... un segle i mig de corrupteles i corrupcions a la italiana ja s?anticipaven en aquesta història familiar i col·lectiva, que, igual que la Camorra napolitana, branda amb orgull i altivesa el seu origen castellà.
«700 pàgines xalant amb la podridura i descomposició de la ?noble estirpe castellana?. Una de les experiències més estimulants que he viscut com a traductor.»
Pau Vidal
Federico De Roberto (1861-1927), nascut a Nàpols en el si d?una família noble, va iniciar la seva carrera en l?àmbit científic, però l?interès per la cultura clàssica aviat el va fer decantar-se pels estudis literaris. Al llarg de la seva trajectòria va col·laborar amb destacades revistes i diaris italians com a crític i periodista. Considerat un dels màxims representants del verisme, va inspirar autors com Leonardo Sciascia i Tomasi di Lampedusa i entre els nombrosos relats i novel·les que va escriure destaca Els virreis, obra mestra de la literatura italiana.